Inca conserva dins els seus carrers una memòria que va molt més enllà de la pedra. Un dels exemples més clars és el carrer de Sant Sebastià, estretament vinculat a un dels episodis més tràgics de la història local: la pesta bubònica de 1652
Aquell any, Mallorca fou malferida per una epidèmia devastadora que colpejà amb especial duresa la vila d’Inca. Entre els mesos de maig i octubre, la malaltia provocà milers de morts i un abandonament gairebé total del nucli urbà. La tradició parla de més de tres mil víctimes, una xifra que deixà una empremta profunda dins la memòria col·lectiva del poble.
Davant el terror del contagi, molts d’inquers fugiren cap a fora vila, però els pocs que quedaren es refugiaren a la zona que avui coneixem com el carrer de Sant Sebastià. Allà, segons recullen els testimonis orals i la documentació posterior, passaven les vetllades resant el rosari i fent rogatives als sants Roc i Sebastià, considerats protectors contra les epidèmies. Els acompanyava un frare del convent de Sant Francesc, un dels pocs religiosos que no abandonà la població
En aquell temps, Sant Sebastià era invocat com a defensor davant la pesta, una devoció estesa arreu d’Europa. A Inca, aquesta fe es concretà en aquell carrer, que es convertí en un espai de resistència espiritual i comunitària enmig del silenci, la por i els carrers buits. No hi havia hospitals ni protocols sanitaris moderns: les cases es transformaren en llocs d’aïllament i pregària.
La pesta no només provocà una gran mortaldat, sinó també la decadència temporal de la vila. Després de 1652, Inca quedà molt tocada i costà anys refer-se. Els cadastres i padrons posteriors parlen d’abandonament, pobresa i d’un lent procés de reconstrucció. Tot i així, la por restà viva dins la memòria dels inquers durant generacions
Encara avui es conserva la tradició de cantar el rosari davant la imatge de Sant Sebastià situada entre dues façanes del carrer, just la vigília de la seva festa. Un gest senzill que connecta directament amb aquells dies foscos en què la fe era gairebé l’únic refugi possible. Així mateix, es du a terme una missa i els veïnats engalanen el carrer, abans de la torrada i fogueró que es comparteix.
Així, el carrer de Sant Sebastià no és només una via urbana més. És un espai carregat d’història, on Inca va viure la seva fragilitat, però també la seva capacitat de resistir. Cada passa que hi feim trepitja el record d’un poble que, davant la pesta, va cercar protecció, comunitat i esperança.
