Quan Inca despertà sota la neu
Inca encara conserva, dins la memòria col·lectiva, el record d’un hivern extraordinari. Febrer de 1956, conegut popularment com s’any de sa neu, va ser el mes en què una onada de fred històrica va tenyir de blanc el cor del Raiguer i va capgirar la vida quotidiana del poble.
La nit del 2 de febrer de 1956 la neu va arribar a Inca. Fa 70 anys, quan els veïnats es despertaren aquell matí, els carrers, les teulades i els camps dels voltants apareixien coberts per una capa blanca que, en alguns punts, arribà a acumular fins a 60 centímetres de neu.
Per a molts infants, era la primera vegada que veien neu. El silenci del poble, trencat només pel cruixir de les passes sobre el gel, i la imatge de la ciutat emblanquinada quedaren gravades per sempre en la memòria col·lectiva. durant setmanes la normalitat es va veure sacsejada per la neu.
Dies de fred intens i neu persistent
Aquell episodi no va ser una nevada puntual. La neu es mantingué, com deiem, prop de dues setmanes acumulada, amb temperatures molt baixes durant dies consecutius. Els camins cap a localitats properes com Llubí, Lloseta, Selva o Mancor quedaren tancats i glaçats, i moltes vies rurals del municipi es tornaren pràcticament intransitables.
Les gelades persistents provocaren greus inconvenients: canonades rebentades, dificultats d’abastiment i una activitat quotidiana molt limitada. Les escoles, en alguns moments, quedaren pràcticament aturades, fet que molts recorden amb un somriure: els més petits estaven contents perquè no hagueren d’anar a escola durant unes setmanes.
Un hivern dur per al camp d’Inca
El sector agrari, vital en aquell temps per a la subsistència de moltes famílies d’Inca, fou un dels més castigats. La gelada va afectar collites essencials d’hivern, com les hortalisses, les faves i altres productes bàsics.
Especialment greu va ser la pèrdua total de la producció de taronja. Els tarongers no resistiren les temperatures extremes, i la gelada va malmetre completament la collita. Els pagesos inquers i del Raiguer veieren com, en qüestió de hores, mesos de feina quedaven arruïnats.
El costat tràgic de s’any de sa neu
Tot i que el record de 1956 sovint va associat a imatges sorprenents i escenes quasi festives, aquell hivern també tingué algun episodi tràgic que marcà profundament el poble. A Santa Maria la Major, un caramell de gel es va desprendre d’un edifici i va caure sobre una persona, causant-li la mort.
Aquest fet va recordar que darrere aquella bellesa insòlita de la neu s’amagava també un perill real, especialment en un poble no preparat per afrontar condicions meteorològiques tan extremes i una situació extraordinària.
Jocs, solidaritat i vida comunitària
Malgrat les dificultats, l’any de sa neu també és recordat com un temps de forta cohesió social. Veïnats ajudant-se, compartint llenya, menjar calent o refugi, demostraren que Inca sabia fer pinya en els moments més complicats. L’absència de maquinària potent feu que els propis veïnats es vessin obligats a restablir la normalitat. Netejant amb pales i utensilis improvisat les tones de neu acumulades. La sal va ser un valuós company per aquesta tasca.
Els infants jugaven amb boles de neu, improvisaven ninots als carrers, n´hi havia per tot, i convertien aquell fred intens en una experiència gairebé màgica, mentre els adults intentaven sostenir el dia a dia amb els pocs mitjans disponibles.
Per què 1956 continua sent “s’any de sa neu”
Inca i Mallorca han viscut altres nevades destacades —com les de 1985, 2005 o 2012—, però cap no ha igualat la magnitud, la durada ni l’impacte social de la de 1956. La neu va arribar a pràcticament tots els municipis i es mantingué durant dies en zones on habitualment desapareix en poques hores. Imaginau tots els indrets inquers coneguts plens de neu.
Per això, set dècades després, quan el fred apreta una mica més del compte, a Inca encara se sent aquella frase, entre la gent gran, que ja forma part del llenguatge popular:
“Això no és res comparat amb s’any de sa neu.”
Un capítol irrepetible de la història d’Inca
Avui, l’any de sa neu forma part del patrimoni immaterial d’Inca. No és només una anècdota meteorològica, sinó un episodi que defineix una generació i explica com el poble va afrontar un dels hiverns més durs del segle XX. Un record fred, sí, però carregat d’humanitat, solidaritat i identitat local, que continua viu en la memòria d’Inca.
Imatges pertanyen a Fotos Rosselló, Santiago Cortés, Arxiu Municipal d’Inca, l’Abans, Família Amer, Fons Magdalena Rosselló, Rafel Payeras, Fons Joana Tugores, Fons Catalina Ferrà
