Dissabte vespre, la plaça Mallorca d’Inca va acollir Gràcies, Cucorba!, el concert d’agraïment que va organitzar l’Obra Cultural Balear per celebrar els cinquanta anys de trajectòria del grup, que forma part de la banda sonora de moltes infàncies mallorquines.
L’Ajuntament d’Inca va posar a disposició del concert un escenari cobert i tota la infraestructura necessària. La plaça Mallorca —la plaça dels Pins, com la coneixen els inquers— és un espai difícil d’omplir. Així i tot, hi havia gent de totes les edats. Famílies, infants i molts d’adults varen compartir el concert, alguns d’ells cantant de memòria cançons que els acompanyen des de petits. No era només un públic infantil: entre la gent que seguia Joan Petit quan balla, Bugui Bugui o altres temes de Cucorba, hi havia també pares i mares i padrins que les havien cantades abans amb els seus fills i, probablement, encara abans, quan eren infants.
Cucorba va néixer en un moment molt diferent del que vivim ara. Ens hem de situar en els anys de la Transició, en una Mallorca que anhelava recuperar espais per a la llengua i la cultura pròpies. El català no va tenir reconeixement oficial fins que va arribar l’Estatut d’Autonomia de 1983, i la Llei de normalització lingüística de 1986 va consolidar aquell nou marc. En aquest context, fer música infantil en català i dur-la per les escoles i les festes populars tenia un significat que avui costa més de percebre. És dins aquest canvi de paisatge que cal entendre també la trajectòria de Cucorba. Fer cançons per a infants en català no era una qüestió tan habitual ni tan normalitzada com ho és avui. El grup va anar construint un repertori propi que, amb els anys, va acabar formant part de la vida quotidiana de moltes famílies mallorquines. Les cançons sortien de l’escenari i entraven dins les cases, les escoles i el carrer.
El repertori de Cucorba ja no necessita que ningú el presenti. Al llarg d’aquests anys hi han anat mesclant temes propis amb cançons que venen d’altres indrets dels Països Catalans. Són cançons pensades per ser cantades i compartides: frases fàcils de retenir, repeticions, moviment, gestos i una relació directa entre música i joc. Aquesta difícil simplicitat és part del seu èxit.
Aquí hi havia una de les sorpreses agradables de la nit: els músics que acompanyaven els integrants de Cucorba, Gabriel Gamundí, Francesc Aguiló i Gemma Palà. Sergi Sellés, als teclats; Faust Morell, a la guitarra i responsable dels arranjaments; Joel Ródenas, al baix, i Josep Font, a la bateria, varen donar al concert una solidesa i una embranzida que sorprenien, sobretot per als qui estam més avesats a veure Cucorba en directe amb bona part del so pregravat. Aquesta vegada les cançons tenien al darrere una banda tocant damunt l’escenari, i això es notava: guanyaven força i sonaven amb tota la potència del directe musical. També hi va intervenir Juanjo Monserrat, que es va afegir al primer tema, El Zoo de Cucorba.
I després hi havia els retrobaments. Kake Portas, també vinculat a la trajectòria de Cucorba, va tornar a pujar a l’escenari, primer per cantar i després per tocar la flauta dolça. Miquel Brunet hi va tenir una presència especialment significativa: ha estat el productor de Cucorba durant dècades i ha posat música a prop de quaranta dels seus temes. Ha produït els tretze CD del grup.
També hi varen passar Umbert, Ánimos Parrec, Marta Elka, Toni Colomar, Tiu, Miquel Àngel Oñate i altres convidats. I entre una intervenció i l’altra, els Germans Martorell i Natàlia Tascón varen compartir Tiranga de cançons. «Som feliç tot fent de músic volander», diu la lletra, i no costa gens imaginar-los així: sempre riallers, expressius i amb ganes de fer música.
Mentrestant, darrere els músics, les pantalles anaven recuperant imatges de molts d’aquells anys. Actuacions, places, escoles, infants que ara ja són adults. Alguns es reconeixien en aquells vídeos i ho comentaven amb qui tenien devora.
Joan Carles Palos durant el concert i, entre cançó i cançó, hi posava les seves intervencions, sempre amb aquell punt divertit i afectuós. I abans d’acabar, Antoni Llabrés, president de l’Obra Cultural Balear, va pujar a l’escenari amb tres siurells de Pòrtol fets a imatge de Gabriel, Francesc i Gemma. Era el detall de l’OCB per donar les gràcies a Cucorba per aquests cinquanta anys. Una llàstima, això sí, que no fossin siurells de marca inquera.
Dissabte, a Inca, el públic se les sabia. I les va cantar.
I gràcies, Cucorba.
📷 @obraculturalbalear
