L’Acadèmia 1830 i la Coral Universitat de les Illes Balears oferiren al públic del Teatre Principal una versió íntima d’una de les obres més espirituals del repertori coral europeu.
El passat 2 de novembre, s’interpretà el Rèquiem en re menor, op. 48 (1887–1890) de Gabriel Fauré al Teatre Principal d’Inca. L’Acadèmia 1830 i la Coral Universitat de les Illes Balears oferiren una versió intimista d’una de les obres més espirituals del repertori coral europeu. La proposta va formar part d’un programa que també incloïa dues obres més de compositors francesos: Prélude à L’Aprés-midi d’un faune, de Claude Debussy (1862-1918), i D’un matin de printemps, de Lili Boulanger (1893-1918).
Abans de començar el concert, el director de l’Acadèmia 1830, Fernando Marina, adreçà unes paraules al públic per contextualitzar les obres que interpretarien. En destacà especialment la riquesa de la cultura musical francesa del segle XIX i la seva oposició estètica a l’alemanya: mentre aquesta tendia a un discurs més estructurat i desenvolupat, la francesa cercava el color i el timbre com a eixos expressius principals, amb París com a epicentre. El programa del concert, de fet, n’era un clar exemple.
El concert s’inicià amb Prélude à L’Aprés-midi d’un faune i D’un matin de printemps, a càrrec dels dinou músics de l’Acadèmia 1830. El conjunt instrumental comptava amb un arpista, seccions de violins, violes, violoncels, contrabaix i una secció de vents formada per flauta travessera, clarinet, oboè, fagot i trompa.
Posteriorment a la interpretació del Rèquiem, se sumaren a l’escenari la Coral Universitat de les Illes Balears, prop d’una quarantena de cantaires sota la direcció de Núria Cunillera, un teclista, un segon trompista, la soprano Maria Camps i el baríton Gabriel Mas.
Gabriel Fauré (1845–1924), nascut a Pamiers, a la regió de l’Arieja —territori de la Catalunya Nord històrica—, fou una figura clau de la música francesa de finals del segle XIX. La seva sensibilitat, allunyada del dramatisme de Berlioz o de l’exuberància wagneriana, el va dur a concebre una espiritualitat íntima i humana, sense retòrica ni por. El seu Rèquiem n’és potser la millor mostra: una obra on la mort no és una fi tràgica, sinó una transició suau cap a la llum, una pau que neix del silenci més que no del plor.
Una interpretació de sobrietat i sensibilitat
L’orquestra de l’Acadèmia 1830 i la Coral Universitat de les Illes Balears aconseguiren transmetre aquesta essència. L’execució, lluny de qualsevol copiositat, es va sostenir sobre la subtilesa i la contenció. L’equilibri en les dinàmiques i les veus de la Coral UIB destacaren per la dicció homogènia i el fraseig net.
Els moments de major intensitat expressiva arribaren amb l’Introit et Kyrie i el Sanctus, interpretats amb tensions molt justes. El Libera me, per la seva banda, fou un dels punts culminants del concert amb la intervenció del baríton Gabriel Mas, que encertà en el tractament d’una melodia plena de càrrega emocional i contrastos interns. Tot plegat es veié afavorit per una acústica que, malgrat les dificultats del mateix teatre, va respondre molt bé a la naturalesa íntima de la proposta. El so, net i sense reverberacions, contribuí a mantenir la transparència que demana aquesta obra.
En el context de Tots Sants
El públic, respectuós i atent, semblà entendre aquesta proposta com una invitació al silenci i a la contemplació. El Rèquiem és, per definició, una missa de difunts: una pregària musical per a la pau dels morts, però també per a la serenitat dels vius. La coincidència amb la festivitat de Tots Sants i el dia dels Morts atorgà al concert un significat afegit, gairebé litúrgic.
Després d’un llarg i sentit aplaudiment, l’Acadèmia 1830 i la Coral UIB oferiren un bis amb una segona interpretació del Sanctus, que serví de comiat ideal.
Segons dades facilitades pel Teatre Principal d’Inca, es vengueren prop de dues-centes
entrades, a un preu de 25 euros cadascuna. Si tenim en compte que la sala gran té una capacitat d’unes sis-centes places, això representa poc més d’un 30% d’ocupació —una xifra que, tot i ser respectable, convida a reflexionar sobre la recepció social del classicisme musical en el nostre context. Potser no és només una qüestió d’interès o de preu, sinó també de com es comunica i es fa arribar aquest tipus de propostes al públic general.
