Al centre d’Inca, envoltat de places plenes de vida i edificis que expliquen segles d’història, s’alça el Claustre de Sant Domingo, un dels espais patrimonials més emblemàtics del nostre municipi i una peça clau per entendre l’evolució social, cultural i arquitectònica inquera. Avui és un centre sociocultural obert i actiu, però les seves pedres han estat testimoni d’etapes tan diverses com la vida monàstica, l’ensenyament, la presó, els jutjats, la vida militar i fins i tot espectacles públics com les curses de braus.
Aquest article proposa un viatge complet per la història d’aquest monument, un espai que continua captivant visitants, investigadors i veïns des de fa més de quatre-cents anys.
Orígens: la fundació del convent i la vida dominica (1604–1835)
La història del Claustre de Sant Domingo comença l’any 1604, quan el frare inquer Antoni Torrens va sol·licitar a Palma el permís per fundar un convent de dominics a la seva ciutat natal. El projecte fou aprovat tant per l’autoritat civil com eclesiàstica i, aquell mateix mes de desembre, s’adquirí una antiga teulera que es convertiria en el primer espai del convent.
Els dominics eren coneguts per combinar la predicació amb l’educació. Així, molt abans que s’edifiqués el claustre, ja funcionava una escola de doctrina cristiana i gramàtica, ubicada al casal de Can Cifre, a l’actual plaça de Sant Domingo. Aquesta escola va ser un referent educatiu fins al 1835.
La construcció del claustre començà el 19 de desembre de 1730 i no s’acabà fins al 1800. L’església, també monumental, va requerir dècades de feina: la primera pedra es col·locà el 1664 i fou beneïda el 1689.
Durant aquest període, el convent fou un espai de pregària, estudi i vida comunitària, habitat per una dotzena de religiosos que impartien lliçons, predicaven a la parròquia i assistien els malalts. Una activitat constant que convertí Sant Domingo en un nucli espiritual i educatiu de referència a Inca.
De convent a presó, jutjats i seu judicial: un passat més fosc
Amb la primera exclaustració de 1821 i la definitiva de 1835, el convent deixà de ser un espai religiós. Les seves dependències passaren a mans de l’Estat i l’Ajuntament d’Inca adquirí bona part del complex.
A partir d’aquest moment, l’edifici experimentà una profunda transformació:
Presó del partit judicial
Una part important del convent va ser reconvertida en presó, destinada tant a homes com a dones. La documentació històrica relata que era un espai dur, on fins i tot es preparaven els condemnats a mort per a la seva execució pública.
Un dels episodis més coneguts és el cas del jove pollencí Josep Vives Cànaves, executat a Inca el 15 de setembre de 1879. Va passar les seves darreres hores a la presó de Sant Domingo abans de ser ajusticiat amb garrot vil a la plaça d’Orient, en un acte multitudinari que marcà un abans i un després en la història judicial d’Inca.
Centre judicial i seu de jutjats
Des de 1834, Inca fou capital de partit judicial, i el convent de Sant Domingo allotjà el Jutjat d’Instrucció i el Jutjat Comarcal, amb una jurisdicció que abastava gairebé tota la comarca del Raiguer i part del Nord.
Can Cifre, l’antiga escola dominica, es convertí en residència de jutges, notaris i personal associat, consolidant Inca com un centre administratiu de primer ordre.
Espais sorprenents: curses de braus, túnels i llegendes
Tot i la seva funció religiosa i institucional, el claustre també ha estat escenari d’activitats inesperades.
Curses de braus dins el claustre
Al segle XIX, documentació municipal acredita la celebració de corrides de toros al mateix claustre, així com a l’exterior del convent. Eren espectacles benèfics o festius, organitzats per recaptar fons per a la casa de beneficència d’Inca. Els organitzadors estaven obligats a reparar qualsevol desperfecte causat pels bous, un detall que il·lustra la intensitat d’aquests actes.
Passadissos secrets i el refugi de la Guerra Civil
La tradició oral d’Inca parla sempre de túnels i caminois subterranis que connectaven els diferents convents i la parròquia. Algunes històries podrien ser llegendes… però d’altres tenen base real.
Durant la Guerra Civil, tot sembla indicar que es va construir un refugi antiaeri sota la plaça de Sant Domingo, connectat directament amb el convent i el claustre, i que arribava fins a l’actual cruïlla entre avinguda de les Germanies i carrer Can Dureta. Un dels noms associats a Inca i l’època falangista fou el de Canuto Boloqui. Militar que va liderar l’assalt l’Ajuntament i a la central telefònica de la nostra ciutat.
El convent com a espai educatiu: l’Institut de Batxillerat
Amb l’arribada de la Segona República, Inca impulsà la creació d’un institut públic de batxillerat. El projecte, defensat per destacades figures de la vida cultural del municipi, ubicà el centre a l’edifici de Sant Domingo.
L’Institut de Batxillerat va funcionar fins a l’esclat de la Guerra Civil, que comportà la clausura del centre i la persecució d’alguns dels seus professors. Tot i aquesta interrupció, Sant Domingo deixà una empremta decisiva en la història educativa d’Inca.
L’època militar: la Caixa de Reserva i el Regiment “Inca”
A partir de 1904, el claustre també va ser escenari d’una nova activitat: la militar. El Regiment d’Infanteria “Inca” s’hi instal·là parcialment, ubicant-hi la seva Plana Major. L’edifici i la ciutat s’adaptaren per acollir soldats, magatzems i serveis auxiliars, en un període que marcà la identitat militar del municipi durant dècades.
La gran rehabilitació: de ruïna a centre cultural
A finals dels anys vuitanta i inicis dels noranta, l’edifici es trobava en estat de degradació. L’activitat dels jutjats, la Guàrdia Civil i altres serveis havien deixat les dependències molt malmeses.
El projecte de rehabilitació, impulsat el 1990 pel Govern balear i l’Ajuntament d’Inca, va ser llarg i complex. Es reconstruïren cobertes, forjats i voltes, i es definí una nova distribució per adaptar l’edifici als seus futurs usos culturals i administratius.
El 23 d’abril de 2003, el Claustre de Sant Domingo va renéixer com a centre cultural: un espai obert, multifuncional i dedicat a l’art, la cultura, la lectura i la preservació de la memòria històrica del municipi.
Un centre cultural de referència
Avui, el conjunt arquitectònic allotja:
- Biblioteca Municipal (adults i infantil)
- Arxiu Històric i Arxiu Administratiu
- Sales d’exposicions i sala de conferències
- Àrea de Cultura i Educació de l’Ajuntament d’Inca
- INFOJOVE, servei d’informació juvenil
- Sala Pinell, dedicada a l’artista Valerià Pinell
La Sala Pinell destaca per conservar part de l’important llegat artístic que Pinell, resident a Inca des de 1952, va deixar al municipi. La seva col·lecció Catalunya (1972) i altres donacions són avui un patrimoni cultural d’alt valor per a la ciutat.
Arquitectura que inspira
El claustre conserva un magnífic exemple de gòtic tardà i renaixentisme mallorquí. Les seves galeries amb arcs apuntats, els capitells, les motllures i la llum natural que s’escola entre els arcs converteixen aquest espai en un lloc ideal per a la fotografia, la visita pausada i la contemplació.
És un dels espais més visitats d’Inca, tant per turistes com per residents, i sovint és escenari de concerts, actes literaris, exposicions i celebracions institucionals.
Un espai amb memòria i futur
El Claustre de Sant Domingo no és només un monument; és un espai viu, capaç d’adaptar-se als nous temps sense perdre la seva essència. Des del silenci dels dominics fins a les aules de batxillerat, les estances judicials, les visites reials i la vida cultural contemporània, aquest edifici és un reflex de la història d’Inca i del seu constant dinamisme.
