Després de quedar-se sense feina el gener, la inquera Catimari Llompart va decidir apuntar-se al programa Allá Tú. Quatre mesos després, s’ha convertit en una de les protagonistes més comentades del concurs després d’endur-se un premi de 75.000 euros. En aquesta entrevista amb Som Inca, explica com va viure l’experiència, el secret que ha hagut de guardar durant setmanes i què pensa fer amb els doblers.
—Com va començar tota aquesta aventura a “Allá Tú”?
—Tot va començar perquè dia 7 de gener me vaig quedar sense feina. Ja m’havien avisat que el negoci on feia feina tancava i que el meu contracte acabava dia 30. Va ser un moment molt dur i pensava: “Per què m’està passant això a jo?”. Però ara ho veig i la meva vida ha canviat totalment.
—I com vares decidir apuntar-t’hi al programa?
—Dia 11 de gener vaig veure que començava el programa a Telecinco i vaig pensar: “Ara mateix m’hi apunt”. Vaig omplir el formulari, vaig enviar un vídeo i l’endemà ja me telefonaven per fer-me una videotrucada. Dia 13 me varen dir directament: “Tu entres. Quin dia pots venir?”. I així va començar tot.
—Com definiries l’experiència dins el programa?
—És com entrar dins un conte. De veres. És com si te tancassin dins una bombolla on no existeix res dolent. Te pentinen, te maquillen, tothom se preocupa per tu… Jo no tenc fills, només tenc els meus fillols, que són el més important per jo, però aquesta experiència ha estat de les millors coses que m’han passat mai.
—I després arriba el gran moment: els 75.000 euros. Què vares sentir?
—No ho puc explicar. Encara ara no m’ho crec. Quan varen obrir la caixa i vaig veure els 75.000 euros vaig sentir com si me morís d’emoció. Sempre havia dit de broma que si me tocava la loteria me moriria… i en aquell moment ho vaig sentir de veres.
—El programa es va gravar fa setmanes. Com ha estat guardar el secret?
—Molt difícil. Es va gravar dia 16 d’abril i fins ara no ho podia dir. Només ho sabien la meva parella, ma mare, mon pare i la meva germana. Ni les meves amigues ho sabien, i això per jo ha estat duríssim perquè jo els cont tot.
—Les seves amigues sospitaven res?
—No! Jo només els vaig dir: “O vos diré una cosa molt bona o molt dolenta”. I després els vaig demanar que fins dia 8 de maig no me demanassin res. Elles pensaven que m’havia passat alguna desgràcia i fins i tot me deien que si necessitava ajuda farien el que fos. I jo pensava: “Si som jo qui vos haurà de convidar!”.
—Una de les coses més comentades ha estat la decisió de canviar la caixa. Què va passar exactament?
—Jo tenia la caixa número 15, però en un impuls la vaig canviar pel número 4, que representava la filla d’una companya. En aquell moment vaig pensar: “Què estic fent?”. Però ja estava fet. I al final la decisió va sortir bé perquè els 75.000 euros eren allà.
—També ha cridat l’atenció la naturalitat amb què et mostraves al programa.
—Sí, jo som així. Tenc TDA i som una persona molt impulsiva i nerviosa. A vegades faig les coses sense pensar. Ho vaig explicar al programa perquè crec que és important mostrar-se tal com un és.
—I xerrar en mallorquí durant el concurs. Això va ser curiós.
—Moltíssim. Na Magdalena, que me va acompanyar, i jo xerram sempre en mallorquí i jo no podia fer-ho en castellà. I quan me varen dir que podia xerrar mallorquí vaig ser feliç. Ho vaig viure com una cosa molt especial.
—També sembla que has fet amistats molt fortes dins el programa.
—Sí, i això és un altre regal que m’enduc. He conegut gent meravellosa. De fet, ara partiré cap a la Península per visitar amigues que vaig fer allà. És increïble perquè pareix que convius amb persones que coneixes de tota la vida.
—I què faràs ara amb els 75.000 euros?
—Primer de tot, arreglar un poc ca nostra, perquè visc a ca ma mare, una casa que era de la meva padrina. Després vull fer un viatge amb la meva parella. I evidentment també vull celebrar-ho amb les meves amigues, perquè sempre han estat allà.
—Després de tot el que ha viscut, amb què et quedes?
—Amb la sensació que som molt afortunada. No només pels doblers, sinó per la gent que tenc devora i per tot el que he viscut. Encara ara no m’ho crec.
