Durant dècades, Inca ha estat sinònim de cuina mallorquina de tota la vida. Els cellers, amb les seves botes de vi centenàries, parets de pedra i olors de frit, sopes i caragols, han estat el cor de la gastronomia local. Famílies senceres i visitants hi trobaven no només menjar, sinó una experiència arrelada a la memòria col·lectiva de la nostra ciutat. Avui, però, la imatge comença a canviar a un ritme inesperat.
En pocs anys, alguns dels establiments més emblemàtics han tancat, traspassat o canviat de mans, mentre que les hamburgueseries —especialment les de tendència “smash burger”— es multipliquen pels carrers principals. El contrast és evident: plats cuinats a foc lent versus menjar amb formats més adaptats a un públic jove. Segons restauradors i comerciants locals, el fenomen de les smash burgers respon a una demanda creixent d’opcions més econòmiques, ràpides i “instagramejables”.
Aquest tipus d’oferta, sovint impulsada per franquícies o joves emprenedors, s’ha multiplicat entre el públic jove inquer i de la comarca. I, ara per ara, ha substituït en molts casos l’anada al celler per una hamburguesa “gourmet” en un entorn modern i informal. Temps enrere hi havia hamburgueseries com la Maguila, la Bellver, Chippy o Los Bolos, una hamburguesa i un gelat a Los Valencianos era el pla perfecte. Ara fins i tot els establiments de gelats tradicionals han estat substituïts per una franquicia.
Un reflex dels temps
A mitjan segle XX, Inca comptava amb més de una desena de cellers actius. Avui, en queden només uns pocs que resisteixen, com a guardians d’una cuina que requereix temps i producte local. El seu repte és adaptar-se sense perdre essència: alguns introdueixen vins mallorquins de nova generació, menús degustació o plats reinterpretats, mentre que altres confien exclusivament en la fidelitat dels clients de sempre.
Per contra, les hamburgueseries i locals de menjar ràpid d’autor han sabut aprofitar la immediatesa de la moda, la novetat i la capacitat de viralització a xarxes socials.
La transformació gastronòmica del municipi és també un debat cultural. Dues realitats, per alguns, gaudiran encara d’entrar com antany a un celler, sentir l’olor del vi vell i tastar un frit fet amb recepta de padrina. Per altres, el menjar ideal és gaudir d’una hamburguesa amb formatge fumat i patates trufades mentre es comparteix una foto a Instagram.
Potser, com passa sovint, la resposta no serà blanca o negra: Inca podria conviure i complementar ambdós mons, però caldrà veure si els cellers, símbols d’una època, aconsegueixen mantenir-se vius en un mercat cada vegada més ràpid i competitiu.
Canvis i tancaments
Alguns dels tancaments i operacions recents corroboren la transformació: el Celler Can Amer —dirigit durant dècades per Tomeu Torrens— va tancar portes al gener de 2020 per qüestions de contractació i inversions de l’immoble inassumibles, i posteriorment l’edifici ha estat donat al Bisbat amb l’objectiu, entre altres opcions, de rehabilitar-lo (es parla d’una possible escola de cuina).
El Celler Can Marron, amb origen vinícola antic i amb una continuïtat com a restaurant tradicional, va ser rellevat el 2007 per nous cuiners que van mantenir plats clàssics (frit mallorquí, sopes, caragols, etc.). El seu cas il·lustra la trajectòria habitual: edifici antic → celler → restaurant tradicional → avui, es traspassa. O el Restaurant Canyamel traspassat fa poc a un xinès. Fins i tot un dels bars més antics i històrics d’Inca, Bar Suiss, també es gestionat per xinesos.
Ara per ara, encara sobreviuen Ca’n Ripoll, sa Travessa, Ca’n Lau…
